Crònica Japó ‘09 – Nara i Osaka 2 (Tempozan)

Dia 23 – Nara (cèrvols i buda) + Aquari i Nòria d’Osaka

Avui he començat el dia tort i ha continuat sent així, mal de cap, no per res, perquè m’he pegat un tall de cops al cap des de l’hotel, tren, fins alguna part de Nara, més de 10 cops, i no per parra, si no perquè estic al país de Liliput i jo dec ser Gulliver aquí, menudos nyanyos porto.

Com he dit abans he anat a Nara pel matí fins la tarda, bonics temples, bonic edifici més gran del món de fusta (el qual conté la gran figura de buda al seu interior), però el més espectacular apart dels jardins, boscos i parcs, són els cérvols, hi ha uns 1200, dels quals jo me degut topar amb uns 200 i no és broma. Allà fent-los fotos, donant-los de menjar una mica, i fent una mica el ganso en ells. Just quan anava a fer un vídeo parra per a les germanes va i se m’acaba la bateria, bé, cap problema puc continuar fent el mico una estoneta abans de marxar.

Ja sobre el tren, conec una tropa de bascos, el pare amb filla i fill i una amiga de la filla, de Barakaldo i de Gipuzkoa l’altra. Just comencem a parlar perquè comentaven una cosa sobre l’aquari d’Osaka una cosa que volia veure jo i no tenia massa clar si anava avui o demà. Al final els ajudo jo a arribar a l’aquari, gairebé a la última possibilitat d’entrar, teòricament és hora i mitja per veure’l tot bé, però natros en 45 minuts l’hem liquidat, això no vol dir que ens haguem deixat alguna cosa. Ho hem vist tot, és molt gran i una passada, grans peixeres amb diferents tipus de bioclimes i aquestes amb opció de veure-les des de diferents perspectives, MOLT RECOMANABLE. Dofins, peixos per un tub, pingüins, aus exòtiques, ratjades, taurons i l’estrella del recinte, una parella de taurons balena, mai n’havia vist, o sigue tot MAGNÍFIC.

Posteriorment encara amb la tropa basca, allí penjat com una arracada, he pujat amb les dos noies a la nòria del costat de l’aquari, una de les més grans del món, 115 metres d’alçada. Unes vistes molt guapes, fotos, i poc mirar cap avall. Espero que les basques m’envien les fotos per correu, los hi vaig donar perquè de l’aquari i de la nòria no en tinc cap. Tampoc de les màquines recreatives que vaig anar amb ells, d’aquestes surrealistes de les pel·lícules asiàtiques, normalment de Jackie Chan.

Era ja tard quan els bascos m’animaven a anar a sopar cranc al centre amb ells, però entre que no s’aclarien, jo no volia menjar gaire cranc i tal, vaig tirar cap a l’hotel, donant-los el meu plànol per si és perdien. Ara veig que els he indicat prou bé, un pèl separat d’on realment era el restaurant de cranc, però bé, … quan m’envien les fotos ja preguntaré si han arribat i menjat bé.

Demà rondar per Osaka, zona de Minami, Dotombori – Ebisubashi i DenDen Town.

Crònica Japó ‘09 – Osaka 1

Dia 22 – Osaka (presa de contacte, beisbol i Wa-gyu)

Acomiadament de Kyoto, ha estat una ciutat bonica, activa, cultural, viva, comercial, moltes coses, però suposo que per la pluja no m’ha acabat d’enganxar profundament. Faig el Check Out d’un hotel que no he estat malament, però m’ha matat això de dormir a un tatami i el poc control que hi havia al hall d’entrada, sobretot amb les claus de les habitacions a vistes (la única pega), posteriorment he fet l’últim fresisuis al Cafè du Monde a l’estació i cap a Osaka.

L’arribada a Osaka ha estat bona, però a la barriada on estava l’hotel no, m’havia anat llegint la guia i era un reflex fidedigne del que m’havia de trobar. El nom de la zona es deia “Shin-sekai” (nou món) i això explica les grans expectatives que hi havia posades en aquesta zona i que després ha quedat oblidada davant d’altres zones de creixement més modernes o actives. És un barri un tant deprimit, suposo que per lo que acabo d’explicar, brut, amb gent estrafolària, alguns llocs fa pudor, hi ha indigents i tampoc té grans superfícies comercials o llocs turístics (fora dels vestigis del que havia de ser el inici d’una època de progrés).

L’hotel, més del mateix, “cutre”, amb zones comunes no massa decents, habitacions i passadissos petits. L’únic que trencava la seguida d’habitacions amb número capicua, l’únic reservat per internet des de Tortosa. Molt barat si, potser suficient per dormir (jo tampoc vaig de luxes en excés), ja ho diré demà en despertar-me, lamentablement abans de dormir he de dir que no el recomano, a pesar d’estar ben comunicat i prou d’una zona activa (Minami a 30 minuts caminant o metro 10 minuts). Realment sembla un HOSTEL d’aquestos de pel·lícula.

Després de la presa de contacte he marxat en tren de la línia circular cap al castell d’Osaka, un bonic castell, com el Himeji però amb diferents decoracions, amb un parc bonic i un pavelló d’esports amb una actuació a punt de fer-se (ple tot de noies joves, la majoria, amb kimonos i ventalls dels personatges que hi anaven). Havent passejat pel parc, vaig cap al centre a veure una illa que hi ha entre els rius, molt caminar per a poca cosa, només gratacels i edificis dispars. D’allà en direcció cap a Kita (la zona nord, anomenada també Umeda, per l’estació de tren que hi ha).

Pel camí trobo un restaurant que em crida l’atenció, és un rostidor amb una oferta un tant especial. Al restaurant ITOH DINNING feien vedella de Kobe, … molt car, no pregunteu el preu, el menjar que acompanyava molt bo, però la carn, bufffff impressionant, tendra, sucosa, es desfeia a la boca, espectacular, suposo que per això diuen que és de les millors carns del món, i també per això és cara i a sobre en posen poca quantitat. De totes formes, ja l’he tastat era un dels reptes que m’havia quedat pendents dies enrere.

Després d’haver-me atipat calia cremar una miqueta el dinar i continuo caminant fins la zona de Kita, allà pregunto a l’oficina d’informació turística (TIC, normalment hi ha una a totes les estacions grans de trens, com tot al Japó pot arribar a girar entorn a les estacions de tren importants), un plànol, així podré descansar de carregar amb la guia a coll, informació sobre handbol (pensava que hi havia 3 equips a la ciutat i no tenen ni idea, com a mínim no surt a la guia, deien que a Kyoto si, quan jo no en tenia constància) i sobre el beisbol, concretament els Hanshin Tigers que jugaven avui mateix.

Aquesta era una de les altres propostes de relax, oci i cultura alternatives a les de temples que volia viure o experimentar, el primer contacte amb un altre esport, justament al segon país on més afició hi ha de forma professional i a un estadi on l’afició no falla mai i anima constantment amb càntics i tradicions durant el partit. Com m’havia gastat força diners al dinar, vaig decidir anar en tren JR i d’allà entre l’estació de la ciutat i l’estadi hi havia 30 minuts caminant, o era l’opció de pagar una línia privada i estar-me a 5 minuts del camp, vaig optar per la primera, no volia incrementar el saldo del dia.

L’estadi HANSHIN KOSHIEN STADIUM casa dels HANSHIN TIGERS (ara no massa bé a la classificació, però tinc entès, que sempre està entre els 3 primers de la temporada), jugaven contra el segon equip de la capital, els TOKYO YAKULT SWALLOWS. Vaig comprar-me una mica de marxandatge, vaig entrar a l’estadi i poc a poc anava veient que s’omplia el camp, a pesar de no ser un partit de màxima rivalitat. La veritat el beisbol té les seues coses bones, però no és el meu esport, molts dels jugadors molts cops no hi participen gens. Vaig seguir els rituals, mirar el videomarcador, unflar globus a la setena entrada, etc. però al final derrota a domicili 5 – 0 dels Tigers contra els Swallows. Després tornada cap a Osaka.

A Osaka abans d’anar a dormir he pegat una volta pel barri a fosques i he confirmat el que deia al principi d’aquest text, és un barri deprimit, se li hauria de fer una rentada de cara i alguna cosa més. Sobresalta la torre d’Osaka, que fa publicitat de la marca Hitachi i per la resta veure com la foscor, la brutícia i deixades, els edificis no massa antics però descuidats o centres de Panchiko per tot arreu, com si per compensar el depriment estatus del barri haguessen de donar-se al joc.

(menuda parrafada avui no? La pròxima més brevetat i més animat tot, compensa la vedella de Kobe i l’experiència del beisbol)

Japó ‘09 – Fotos (Resum de Kyoto) – 7

Deixant de banda les fotos de Himeji de dia, castell i jardí, … passem directament a Fushimi Inari i Kyoto han estat 3 dies i mig allà i han donat per a molt…. aquí teniu una mostra ràpida.

Els mítics toriis de Fushimi Inari

Estació JR de Kyoto

Temple de Kiyomizu-dera

Flor de Lotus

Unes geishes abans d'una actuació

Monjo cremant fustes inscrites amb desigs.

Fent galetes d'anko en forma de peixet, mmm que bones estaven!!!!!

Les properes de Osaka, Koshien Stadium o Nara.

Crònica Japó ‘09 – Kyoto 4 (pluja, pachinko i postals)

Dia 21 – Kyoto 4 (pluja i alguna cosa més)

Està plovent des de primera hora, o sigue estic a l’hotel encara, hauré de fer un pensament, si no passarà el dia completament. També he d’aprofitar per rentar una mica de roba des de Yokohama que no ho requeria, una llàstima per uns 3 dies no arribaré a tornar, llàstima. Penso que avui l’escrit serà fet part per part, perquè a l’hotel m’estaré força rato.

——————————

He anat al mercat del temple Toji plovent cada cop més, és un bon mercat, però ha quedat deslluït per l’aigua.  Pel camí m’he posat el ponxo dins una cabina de telèfons (semblava Clark Kent) i el paraigües, encara així me mullat prou.

Moltes paradetes optaven per recollir i marxar davant l’aigua i la poca venta que estaven aconseguint, només els venedors de menjar feien alguna cosa, perquè oferien sopluig. En aquest mercat venien antiguitats, souvenirs, plantes, menjar, roba, etc. Jo només he comprat menjar: takoyaki (unes 6, i prou bones eh, Marta !! :p), després una galeta en forma de peix, plena d’anko, dolceta i bona, per últim una cosa que semblava plàtan banyat en alguna cosa, ha resultat ser una cosa salada, prou rara, perquè no sé que és encara i després de la galeta ha resultat estrany.

Allà al complex hi havia una zona que s’havia d’accedir pagant, la part declarada patrimoni UNESCO, pos bé, jo me colat sense donar-me’n compte per una reixa que han deixat oberta uns turistes, he fet cap sota la pagoda impressionant de 5 pisos… total només era això i un jardinet, però m’ha sorprès la facilitat per entrar (suposo que entre el mercat i la pluja s’ha fet més fàcil tot d’una.

Tot seguit torno a l’hotel a canviar-me perquè a pesar d’haver anar només un parell d’hores, estic calat. Avui posaré la rentadora i l’assecadora falten 6 dies i he d’anar a molts llocs encara, i més si plou que me xafa els plans i me xopa tot.

—————————–

He anat a 2 temples més, un dels quals també UNESCO, espectaculars edificis totalment de fusta, ben restaurat (un dels quals està ara en procés de restauració i la cuirassa que el cobreix per anar fent i no tancar-lo del tot encara el fa més gran) i obert al públic. Són dos branques del budisme, una l’escissió de l’altra. Torno cap a l’hotel on estic ara i a posar la roba a rentar, escriuré 4 postaletes i espero enviar-les i poder jugar una mica al Pachinko per provar (són les escurabutxaques o màquines recreatives típiques d’aquí Japó, amb boles de metall que vas introduint poc a poc, ja vos contaré).

——————————

He anat a enviar unes postals, espero que arriben senceres i al lloc, perquè ni me’n recordo d’enviar-ne, ni sé com ho fan aquí, sé que m’han costat poquets yens. Tornant a l’hotel he vist que aquí els policies van amb espasa làser (les varetes lluminoses no són com a Europa, són més semblants a la Guerra de les Galàxies.

Ara encara que siguen coses així més personals, més que no pas coses turístiques, m’estic barallant en la roba, perquè l’assecadora com a que ha fet poc, i estic penjant tot per on puc, no hi ha un ganxo, uso les perxes al marc de la finestra, esperant que s’eixugue per a demà o portar-ho tot moll.

——————————

He marxat a menjar a un sushi giratori d’aquí al costat de l’estació, aquest era de més categoria, perquè els tipus de plats (colors i formes, són els que quantifiquen el preu de cadascun) eren més diversos i la qualitat prou superior a la d’altres que he anat. També he jugat al “Panxito” que he comentat abans, l’escurabutxaques japonès, dolen ara els diners perquè ha estat una bobada, molt manga, control de força de la molla, amb il·luminació i molt de so i res de res, encara que hi ha gent molt viciada pel que he vist.

Japó ‘09 – Fotos Himeji-Hiroshima-Miyajima 6

Després d’una tanda de nous escrits toca un altra tanda de noves fotos….

aquest cop les de les 3 parades de la base Himeji. La del mateix nom, Hiroshima i Miyajima i alguna més potser.

Castell de Himeji

Cèrvol a la platja, davant del Torii de Miyajima

Animalet convivint al Mont Misen

No me tornaré budista (o si?), però quina pau se sent a n'estos temples....

Fent els Hiroshima-yaki

Cúpula de la Bomba Atòmica - Hiroshima

I per avui ne teniu prou, les següents ja seran de Kyoto, perquè Himeji de dia, és molt de castell i poc més.

au ja teniu animalets, coses històriques, espirituals, gastronòmiques i culturals.

Crònica Japó ‘09 – Kyoto: Higashiyama + Gion (3)

Dia 20 – Kyoto 3 (ruta sencera d’Higashiyama i Gion)

Queda una setmana per tornar, ja n’han passat 2 des de que vaig sortir de Barcelona, estic cansat però la compensació són les coses que he vist i que encara falten per veure.

El planning del dia apuntar a ajuntar 2 rutes de més de mig dia en una de sola, cansat però possible. Començant per Kiyomizudera un temple molt bonic, boscós, amb manantial d’aigua, pedres per trobar amors, cases del té, etc. D’allà seguint per carrers tradicionals de tendes de tota mena, pel barri d’Higashiyama, parcs, temples, boscos, altars, estàtues, etc. de tot fins arribar a la zona del pavelló de plata (en restauració fins 2010, llàstima). Ha tornat a ploure però amb intensitat baixa, llavors dino i tot se passa, la gana i la pluja.

Avui si toca anar al centre i en parar de ploure tiro cap a la part antiga de Gion. Allà on trobeu una mica de gent parada, senyal que alguna geisha sortirà en aquell moment, ho faig un cop i jo devia ser el número 30, però a l’estona ja érem més de 100 allà com a paparazzis (tenia aquesta impressió) i l’espera va donar el seu fruit, 3 geishes precioses, totalment ornamentades pujant a un taxi i allà anant a alguna actuació o sopar (poden arribar a pagar per una nit amb elles, no de sexe, només per veure les actuacions, fent-los companyia i tal, uns 2000 o 3000 € la nit, només apte per executius o els qui paguen per entrar al teatre on poden, de vegades, actuar). Continuo passejant per aquells carrers i me les torno a trobar, però amb menys gent, parlant entre elles i sense presses.

D’allà vaig deambulant pel barri, Gion, Pontocho, les galeries comercials fins que penso en lo cansat que estic i me’n torno a l’hotel, demà ja veuré més coses, ajuntar el que les guies recomanen en 2 dies i mig en un de sol cansa, però ha estat bé. Aquí Kyoto és el primer lloc on he vist zones amb brossa pel terra, sort que només són zones aïllades, o potser perquè també està ple de turistes no ho sé. Només una curiositat m’assalta, perquè tot està tan poc il·luminat, realment apliquen estrictament el Tractat de Kyoto o estan acostumats a veure’s a les fosques? Bé més que res ho dic per poder passejar més tranquil·lament, però és clar, aquí no hi ha problemes de delinqüència (o gairebé cap), per tant no necessiten tant llum com natros, que sempre estem a l’aguait d’alguna cosa, estem en tensió.

Demà mercat de Todaji (ja que és dia 21 i cada mes hi ha), alguns temples més de la vora de l’estació i relax, que dimecres marxo a Osaka i vull estar sencer.

Crònica Japó ‘09 – Kyoto (II)

Dia 19 – Kyoto 2 (planificant la ruta, temples i sobretot pluja)

Pel matí m’aixeco tard, estic rebentat d’ahir, molta patejada i no per terrenys massa còmodes. Entro a l’estació de Kyoto i a la terrassa del Cafè du Monde prenc un croissant i un “fresisuis” de te verd amb nata, aprofito per mirar la LP i el mapa de la ciutat i marcar-me la ruta, el lloc i els preus dels temples i curiositats diverses.

Vaig cap al centre a treure diners que m’estic quedant sense, després de 19 dies cal carregar més yens. Agafo el bus allà davant del banc cap al pavelló daurat, un dels primers patrimonis de la humanitat que veure en aquesta ciutat, en té gairebé una vintena entre els afores i l’interior de la ciutat, i no tots estan prop de l’estació, ni entre ells. El dia pica, porto la gorra com un skater però la nuca ho agraeix.

Allà al temple un futimé de gent, turistes i japonesos, penso que aquesta ciutat, en els llocs importants serà com Port Aventura, cua rere cua en algunes hores. No descriuré massa els temples si no acabareu farts i tampoc ara recordo tots els noms, en un mapa vos diria, això si, això no, però de cap són noms prou complexos per a natros, en les fotos ja hi ha prou. Són bonics, però després de tants dies, quan tens una cosa per mà, si no és una cosa curiosa o especial ja no li dónes tanta importància. Aquesta ciutat en té un grapat de temples, però seran dels últims juntament amb Nara que pugue veure d’aquí del Japó, una mica més tampoc fa mal.

Vaig a un altre temple, aquest dins d’un bosc, típica escena dels dibuixos on tota la família va a passar el dia, de tornada per un caminet hi ha una fireta on hi ha parades de menjar en pal, gelats, etc. també hi ha llocs on els menuts poden pescar algun peixet, després d’observar la fauna i activitat local, comença a ploure i agafo el rodalies intern cap al barri del centre i el de Gion (on estan les Geishes i la vida de la ciutat quan s’aproxima la nit).

En sortir de l’estació estava plovent molt i em quedo 40 minuts a l’entrada de la parada, com molta gent, quan baixa la intensitat tiro cap a unes galeries peatonals cubertes molt grans amb moltes paradetes i botigues simples. Tothom donant la benvinguda, pegant crits amb les ofertes de rebaixes, dient-te de menjar al seu local, etc. tot molt viu i ple de gent. D’allà surto i vaig a sopar són les 7 i trobo un sushi giratori (un que ne trobo per mi mateix, béeeee). M’atipo amb uns quants plats, molt bo i bé de preu i més sent que era sopar, generalment més car aquí al japó.

En acabar volia anar al barri de Pontocho i Gion però l’aigua torna a pujar la intensitat i decideixo tornar a l’hotel, ahir va ser prou cansat i total això ho vore demà o passat, tinc temps. M’havia de refugir passant per sota d’aparcaments subterranis, estacions de metro, d’una entrada a l’altra, bé això em passa per no portar paraigües a la motxilla.

Crònica Japó ‘09 – Himeji, Fushimi Inari, Estació Kyoto

Dia 18 – Himeji (castell), Fushimi inari i l’Estació de Kyoto (vaja tela de dia… patejada a muerte)

Últim dia a Himeji, per avui m’he deixat l’impressionant castell i el jardí del costat (Kokoen). Fa molta, molta calor, i pujar les costes del castell ja carreguen prou, sort que entrant als diferents pavellons del recinte puc amagar-me del sol. Després dins de l’edifici central s’havia de pujar per unes escales de fusta, vigilant el cap sempre, fins al 7è pis, observant gravats, armadures, armes, segells, etc. tot prou bonic. Dalt de tot, la vista és impressionant, però està ple de gent, turistes i japonesos resant a l’altar que hi ha just a l’últim pis, per tant decideixo baixar ràpid, però les escales se fan més pesades.

Ja fora de l’edifici, anant cap al jardí Kokoen, un japonès me pregunta si sé anglès i jo li dic que “Choto” (poc en japonès), comencem a parlar fins la sortida del recinte del castell, dient-me que és d’un poble a 6 milles i que està estudiant anglès, la veritat, és gran però se’l veu molt animat i atent, només volia aprendre, molt lloable.

Tot seguit, dins el Kokoen, apart d’aguantar la calor, xalo mirant els 9 raconets ben diferenciats que té el jardí, molt bonic, ha estat una bona idea entrar-hi, i més amb entrada combinada amb el castell (Mahatma, ya te enseñaré las fotos !!).

En tornar cap a la zona de l’hotel i aprofito per entrar al restaurant Fukutei i demanar la recomanació del chef, segons la LP bé de preu i bo. Realment no s’equivoca, és un petit tastet de sopes, carns, tofu i peix cru (sashimi). Després mateix, torno a l’hotel agafo la maleta i cap a Kyoto, fent un transbord no esperat a Osaka (a les estacions del Shinkansen si que pot arribar a fer calor, mare meua).

En arribar a Kyoto faig el Check in a l’hotel i torno a l’estació de tren a preguntar per mapes, informació, etc. Tothom diu que és tard per anar a Fushimi Inari, com sempre no faig cas i tiro cap allà amb el tren, està a 5 minuts en tren. S’està ponent el Sol però encara hi ha prou llum.

Dins del complex de Fushimi Inari a més de veure temples, cementeris (quan s’anava ponent el Sol anava agafant un aire més misteriós tot), boscos (molta, molta vegetació) i sobretot les portes Torii, gran símbol del santuari. Els camins estan plens de toriis, alguns de tan juntes que estan les portes no deixen entrar gairebé la llum i tenen fanalets per veure-hi dins, també passa al mític encreuament de 2 camins paral·lels de toriis (ja veureu les fotos).

Quan me’n canso, torno a Kyoto i intento veure el castell o el palau imperial de nit, per si està il·luminat. L’excursió resulta un fiasco, no veig res i a més m’emporto un sac de kilòmetres caminats. Cal sumar-li que vaig entrar a un supermercat i vaig comprar coses, pensant-me que eren carn, van resultar coses de ceba i altres no massa bones, realment hagués fet millor tornant a l’hotel xDD. Això de comprar en japonès és com una loteria, t’arrisques i a veure que en surt, sort que a últimes hores fan ofertes per aprofitar el menjar i vendre més i haver de llençar-lo a la brossa en menor quantitat.

D’allà cap a l’estació central de Kyoto i aprofito per rondar per allí dins, és enorme, 11 pisos i 2 sota terra, amb escales mecàniques i una arquitectura bestial, tot molt gran, visual, aprofitat, amb un altar i una campana per a bodes en un lloc, una passarel·la aèria al pis 11 (vigileu si aneu i teniu vertigen). Un jardí de bambú petitet però amb altaveus que fan el soroll de l’aigua i els moixons, i unes vidrieres grans per poder veure la colossal torre de Kyoto davant mateix de l’estació.

Japó ‘09 – Fotos Fuji + Kanazawa 5

Ja fa dies que no penjo fotos i ara que he pogut descarregar un futimé més, … toca recompensa.

El Fujiyama des del tren, igualment impresiona

Fenòmen Nakamura, presentació als diaris

Estació intermodal de Kanazawa

Barri samurai de nit

Kenrokukoen, de les poques que vaig poder fer aquell dia.

Les pròximes, Himeji, Hiroshima i Miyajima.

Crònica Japó ‘09 – Hiroshima

Dia 17 – Hiroshima (renascuda de les cendres)

Arribo a l’estació de rodalies que volia de tornada de la terminal de Miyajima, agafo el tramvia i cap al centre, on segons la LP hi havia un restaurant prou assequible i bo, de nom Okonomi-mura. Allà fan els Hiroshima-yaki, una versió dels toriyaki de la ciutat, allà mateix en una planxa, molt bo i molt simpàtics, davant del centre comercial Parco. Allà a les galeries em compro un parell de samarretes i així puc canviar-me la que encara continuava algo xopa.

Després de dinar (dinava a les 5 de la tarda, sense haver menjat més que els dolços de Miyajima) vaig ràpid al parc de la pau, on volia entrar al museu, però arribo tard, segons la guia era una hora i al final bé, m’he quedat en les ganes. Faig unes quantes fotos dels monuments, la flama (s’apagarà en eliminar totes les armes nuclears del planeta) i sobretot de l’edifici típic amb la cúpula el Genbaku Dome (la única part conservada i que encara es manté en peu de la bomba nuclear). La veritat tens un nus a la gola veient l’escena, mirant les fotos del parc, com va quedar tot, llàstima de no haver entrat al museu encara ho hagués vist més clar.

Entren ganes de dir en conya i en maledicció: “Malditoz Zerrrdos Amerrricanos”. Com una cosa creada per l’home mata a l’instant 200.000 vides, sobretot civils i després provoca radiació per molts anys. I justament va ser la primera de 2 bombes, imperdonable.

Sort que aquesta ciutat s’ha refet, és gran, 1,5 milions d’habitants gairebé, amb una vida comercial molt gran i no només centrada en l’estació de tren, etc. Com un fènix ha aixecat el cap i és viva.

Continuo la meua passejada per Hiroshima veient un pavelló de 4 pistes, on pregunto per l’handbol (i res, co sempre, i es que no m’aclarixo en les webs en japonès d’handbol i tot això) i en aquell moment no hi havia, llàstima), el castell de Hiroshima, la catedral de la pau (quina cosa més lletja) i alguna cosa més, però no paga la pena tanta passejada per a tant poc. Al final, me’n torno a l’estació de tren i cap a Himeji a dormir. De tornada veig el Mazda stadium ple de gent i amb el partit de baseball en marxa, al final sense pluja si que s’ha jugat, només espero poder veure un altre partit en un altra ciutat, ja vorem.